(València, 1939)
(De València per a veïns i visitants)
El Micalet
Avise que són dos-cents set esglaons per una escala de caragol, per ascendir els cinquanta-un metres de la torre, que equivalen al seu perímetre. És un campanar octogonal, clàssic en el gòtic català dels segles XIV i XV – amb un precedent, també, en la torre de la Seu de Lleida-, acabat per Pere Balaguer, el mateix que va fer les Torres de Serrans. Si hom contempla l’alta i poderosa figura pot entendre, a pesar de l’espadanya afegida del segle XVIII, per què ha esdevingut el primer símbol de la ciutat: realment, no és un campanar qualsevol. L’ús del diminutiu familiar per a una torre tan imponent i representativa és també un símptoma d’una certa tendència dels valencians a reduir de grandària les mateixes coses que més s’estimen. Açò, per tant, no és el “Gran Miquel”, sinó el Miquelet o Micalet, nom d’estar per casa que li van posar perquè la primera campana grossa va ser beneïda el dia de sant Miquel del 1418. En tot cas, l’amor al campanar és tan gran, que no solament es pot comprar un Micalet en ceràmica vernissada o en una placa de metall a les botigues de l’entorn de la Seu, sinó que aquestes mateixes reproduccions es poden trobar –acompanyades sovint d’una barraca, de taronges o d’una parella de llauradors- en gran part de les cases de la ciutat i de l’horta, en un prestatge o damunt del televisor.
El Tribunal de les Aigües
Molts valencians estan convençuts que l’expressió jurídica més alta de l’ordre i la moderació és el Tribunal de les Aigües, que es reuneix cada dijous al matí, ací davant mateix, a la porta gòtica de la Seu. També estan convençuts que el tribunal té una antiguitat literalment mil·lenària, que el van fundar els califes de Còrdova, i que com a institució és única al món. Si és cert que a finals del segle X ja existia el càrrec de sequiers del Túria, i se sap perquè dos importants individus que l’ocuparen, de nom Mubàrak i Mudaffar, es van sublevar l’any 1016 contra el califat. Més endavant, el 1238, Jaume I va donar les sèquies del Túria als vells i nous regants, que havien de regir-se “segons lo acostumat i establit en temps de sarraïns”. El fet és que, des de no se sap quants segles, la institució funciona més o menys igual: les assemblees de regants de cada sèquia elegeixen els síndics, els vuit síndics o sequiers fan de jutges del tribunal, i un d’ells per torns fa de president. Tots van mudats amb brusa negra, que fa un segle es va imposar –ací i a mitja Europa- com a indumentària formal d’obrers i de llauradors. La singularitat d’aquest tribunal no està en el fet d’haver existit, o de ser més o menys antic, sinó en el fet d’existir encara, d’haver preservat la independència legal i real de tot codi escrit i de tota altra jurisdicció (les seues sentències són inapel·lables), i el seu procediment oral és sumaríssim. És com quan els reis, o el consell de la tribu, administraven una justícia personal, directa i d’aplicació immediata, sense lleis escrites ni papers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada