Ausiàs March

Ausiàs March
(Gandia/Beniarjó, 1397- València, 3 de març de 1459)

Ausiàs March és autor de poemes bellíssims. Aquí en teniu només una mostra.

114.

Retinga'm Déu en mon trist pensament,
puix que no em tol ço per què pas tristor;
en ella sent una tan gran dolçor,
per si, e com altre delit no sent.
Sens grat seré si jamés la'm despull;
e solament assaig d'ella exir,
tant gran delit me sent d'ella venir,
que no desig res fora mi, ne vull.

Tot quant jo pens e tot quant veu mon ull,
tant com és bell e m'és portant delit,
de tant me trob jo pus adolorit,
car en mon cor bon delit no es recull.
Fet és de mi lo que es devia fer;
perdent Amor, no vull que m'ajut Déu
en fer que el món me done res del seu,
puix no té res dispost a mon voler.

Menys de ser trist, no em plau delit haver;
d'aquell ho dic ab la tristor mesclat,
car aquest és lo pus terrible estat
de tots aquells que es pot al món saber.
Jo perd açò que molt hom ha perdut,
e me'n dolc més, tant com d'amor los pas;
per massa amar jo em trob en aquest cas,
no havent àls preat ne conegut.

Amor ha fet que en açò só vengut:
que perd lo món per no poder amar,
e pogra's fer, si pogués comportar,
que amàs jo e que Amor no m'ajut.
Tot fon ensems: veure mi no dispost
e lleixar-me de Amor totalment,
de què romanc en tal trist pensament,
que a la mort visiblement m'acost.

Trist, ab delit la mort jo pendré tost,
e ja en mi és perdut lo remei;
fort passió abasta mudar llei
e fer d'acer e pedra cor compost.
Jo só aquest que en la mort delit prenc,
puix que no tolc la causa per què em ve;
ma passió en tristor me deté,
que no sent pus en son temps ni entenc.

Mon mal no és tant com en altre en venc;
jo l'he fet gran, preant molt lo que perd,
car, vent-me ser de tota amor desert,
la terra em fall e al cel no m'estenc.
Mentre no pens, jo trob algun repòs,
mas l'esperit meu tostemps està trist
per l'hàbit pres, que llong temps és que vist
d'un negre drap o celici molt gros.

No em fa delit res pertanyent al cors,
puix l'esperit no hi és participant;
natura, en mi sàviament obrant,
vol que m'esforç, e mon decret no hi pos;
e ja del tot vençut per l'hàbit vell,
no prenc delit en res fora el costum:
pensant mols mals tot lo temps hi consum,
essent-hi bé, puix me delit en ell.

No trob en mi voler e menys consell
a desijar cosa alguna del món;
mos pensaments recollits dins mi són
per no pensar res que sia d'aquell.
Lo dia clar voldria fos escur,
udulaments e plors en lloc de cants;
no té lo món coses a mi bastants
a fer que dol per tostemps no m'atur.

Per ignorar ve que l'om se procur
grossos delits no sabent quant se nou;
fora tot seny és qui sos comptes clou
que, perduts ells, del món se desnatur.
Açò es ver, mas tristor me té pres
tant, que delit sent com tal me conec,
e sap fer tant, que tot delit renec,
ne puc sentir altre en senta jamés.

Molts han jaquit lo món sens perdre res,
mas per consell de llur bona raó,
e jo el jaqueix per falsa opinió,
pensant que perd lo món e tot quant és.
Mon foll pensar me disponc voler tal
que ha fet mi déu d'Amor adorar,
e jo, forçat de aquell apartar,
me par ser bo tot quant a tots és mal.

Puix que lo món ne Déu a mi no val
a rellevar la causa d'on só trist,
a mi plau bé la tristor que jo vist:
delit hi sent mentre jo em trobe tal.
Així dispost, dolç me sembla l'amarc,
tant és en mi enfeccionat lo gust!
A temps he cor d'acer, de carn e fust:
jo só aquest que em dic Ausiàs March.

A Déu suplic que el viure no m'allarc,
o meta en mi aquest propòsit ferm:
que mon voler envers Ell lo referm,
perquè anant a Ell no trobe embarg.


46.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir,
amb llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los siga parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on son nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
E lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort és anul•lat,
mas jo no crec que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós del vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh, Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor!

Jo són aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui la vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits amb los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.