La llengua. Mots i expressions valencianes

La llengua

El valencià és, juntament amb el nord-occidental, una de les varietats occidentals de la llengua catalana.

Pel que fa al nivell fonètic, compta amb set fonemes vocàlics en posició tònica i amb cinc en posició àtona, cosa que vol dir que distingeixen entre a/e (és a dir, no hi ha vocal neutra) i entre o/u. Quant a les consonants, entre d’altres trets, distingeixen b/v i pronuncien la –r final.

Pel que fa a la morfologia, els demostratius són: este/eixe/aquell i els possessius femenins són: meua/teua/seua... La 1ª persona del singular del present d’indicatiu dels verbs de la 1ª conjugació acaba en –e (cante). Les combinacions de CI singular + CD definit són: li’l, li la, li’ls i li les. El passat simple és molt viu (anà en lloc de 'va anar').

Però són les diferències lèxiques les més evidents: hui (avui), calces (mitges), escurar (netejar), poal (galleda), eixir (sortir)... Alguns mots els comparteix amb el balear, com granera (escombra); d’altres amb el nord-occidental, com espill (mirall), i d’altres són exclusius, com dacsa (blat de moro).

Mots i expressions valencianes típiques

PARAULES VALENCIANES	CORRESPONDÈNCIA EN CATALÀ
Gitar-se	Estirar-se al llit
Alçar-se	Llevar-se o aixecar-se
Ser o estar major	Ser o estar gran
Ser o estar gros / grossa	Ser o estar gras / grassa
Escurar els plats	Rentar els plats
Rentar els plats	Esbandir els plats
Torcamans	Eixugamans
Ensalà, tomaca, pebre, vitet, carlota, encisam	Amanida, tomàquet, pebrot, bitxo, pastanaga, enciam
Llima / Lima	Llimona / Llima
Dacsa	Blat de moro
Creïlles / Papes	Patates / patates fregides
Companatge	Mescla o embotit als entrepans
Taulell o manisa de ceràmica	Rajola de ceràmica
Rajola	Maó, totxo
Anit	Ahir a la nit
Despús-anit	Abans d’ahir a la nit
Despús-demà	Demà passat
Granera	Escombra
Poal	Galleda
Carxot	Clatellada
Pardal	Ocell
Bescuit	Pa de pessic
Monyo (exemple: tallar-se el monyo o fer-se el monyo)	Cabell
Prompte	Aviat
Botifarra	Botifarra de sang
Llonganissa o salsitxa	Botifarra
Ou caigut	Ou ferrat
Caldo	Brou
Bombó	Cafè amb llet condensada
Café del temps (amb gel i llima)	Cafè (amb glaçons de gel i llimona)
Café amb gel	Cafè amb g
Bragues	Calces
Calces o mitges	Mitges
Calçotets	Calçotets
Calcetins	Mitjons
Muscle	Espatlla
Bou	Toro
Buey	Bou
Llaurador	Pagès
Espardenyes / sabatilles	Sabates d’espart / vambes
L’oratge	El temps (soleiat,...)
EXPRESSIONS VALENCIANES	CORRESPONDÈNCIA AL CATALÀ
Estar alguna cosa “a fer la mà”	Estar molt lluny. També es fan servir les expressions: “allà on brama la tonyina” o “allà en el blau de la mar”
Vés i toca’t el pardal = vés i toca’t els collons	Vés i toca’t els pebrots
Estar encès en flama	Estar molt cremat (pel sol o per qualsevol mena de problema) o estar molt calent (excitat)
Ves-te’n a fer la mà	Vés-te’n a fregir espàrrecs
Pegar una becaeta	Fer una becaina
Estar que pega un esclafit = Estar a parir	Estar ple de gom a gom
Pegar a fugir = Enganxar a córrer	Sortir per potes
Amollar l’aigua Hi ha gent que aigua ho pronuncia [auia]	Deixar anar l’aigua (obrir una comporta o una aixeta per a regar).
Amollar una espardenyà	Dir un castellanisme o barbarisme (per exemple: menjar-se un bocadill)
Clavar la pata a base de bé	Clavar la pota ben clavada
Em fa comboi	Em fa il·lusió
Beure a gallet	Beure d’una botella o un porró a galet, sense amorrar-se
Anar a estall	Agafar tot el que es posa per davant. Exemple: collir a estall implica cobrar segons la quantitat que es cull, a preu fet (en comptes d’anar al jornal, que es cobra per hores)
Salut i força en el canut	Antigament el canut era una butxaca on es guardaven els diners, però ara té una doble intenció: canut=piu=pardal=penis
Arrea pa c’allà	Vés-te’n cap allà
Xe, de veres	Que sí, de veritat
Caguen la mar salà = Caguen Dènia	Eufemismes o expressions alternatives per no cagar-se en Déu
Ser “de categoria”	Ser collonut, meravellós, etc.

Pronunciacions característiques:

Nosaltres = [mosatros]

Vosaltres = [vosatros]

Veure = [vore]

Anem-nos-en = [anemon] o [mone]

Vine cap ací = [vine pacasí]

Tira cap allà = [tira pacallà]

Per a = [pa]

En valencià es perd la “d” intervocàlica: cansalada = [kansalà], agobiada = [agobià], cremada [kremà]

Altres curiositats:

Saludar un amic amb un insult no és insultar sinó un excés de confiança, de bon rotllo: “iee, cabró, on vas?” dóna a entendre que l’enveges, amb el bon sentit de l’expressió.

Tavernes de la Valldigna, vista des d'allà mateix

Tavernes de la Valldigna és una ciutat situada al sud de la província de València, a la comarca de la Valldigna.

El seu terme té una superfície de 50 km2 i està envoltat per muntanyes, excepte per l’est, per on s’obre a la Mar Mediterrània. El paisatge de la Valldigna es caracteritza pel verd dels tarongers, que a la primavera desprenen una olor a azahar molt agradable.

La Vall, com també se l’anomena, consta de dos nuclis urbans: “el Poble”, que és la zona residencial de la majoria de la població durant els mesos més freds, i “la Platja”, a la costa, que passa de tenir una població de 1.500 habitants a l’hivern a acollir uns vora 40.000 persones, entre residents vallers i turisme, principalment de l’Estat Espanyol.

Tavernes està ben comunicada per carretera (AP-7, N-332 i CV-50) i ferrocarril (Renfe) amb ciutats veïnes importants com Cullera, Gandia i Alzira (totes a menys de 20 kms) i amb València (a 50 kms). També té connexions directes d’autobusos amb Madrid, d’on procedeix la majoria del turisme estiuenc.

Origen del nom de la ciutat

Segons la llegenda, el nom de la “Valldigna” data de l’any 1297, quan el rei Jaume II el Just, sorprès per la seva bellesa, oferí la vall de l’Alfandec a l’abat Bononat de Vila-seca per construir un monestir, dient-li: “Quina vall més digna per a un monestir de la vostra religió”, responent-li l’abat: “Vall digna, senyor, vall digna”. El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, està construït al terme veí de Simat de la Valldigna, i amb més de 700 anys d’història ha estat adquirit per la Generalitat Valenciana (regulat a l’article 57 de l’Estatut d’Autonomia) i declarat com Bé d’interès Comunitari.

Antigament, el nucli urbà de Tavernes s’anomenava Gebalcobra, i constituïa el centre comercial i mercantil entre els agricultors i ramaders dels pobles i alqueries de la vall, que vulgarment l’anomenaven Tavernes, perquè era a la taverna i a la llotja on es reunien per mercadejar, d’aquí el topònim de la ciutat.

Festes locals

Les festes patronals comencen el segon divendres de setembre i duren deu dies, destacant-hi les revetlles, les vaquetes (toros), el concurs de paelles i sobretot, el ball de disfresses.

Les festes més populars són les Falles, el mes de març. Hi ha sis Falles al Poble i una a la Platja, i els fallers viuen la festa del foc i la pólvora nit i dia. Destaquen la cremà, l’ofrena de flors, la nit del foc o castell d’artificis, les mascletades i les despertades amb coets, els dinars i sopars de germanor, els concursos de truc (joc de cartes típic valencià), els passacarrers o cercaviles i les revetlles amb els xiringuitos fins ben entrada la matinada.

També destaca la Pasqua o Setmana Santa, que a València comprèn des del Dijous Sant fins el dia de Sant Vicent o segon dilluns de Pasqua (12 dies de festa!).

Altres festes típiques amb molt de seguiment ciutadà són el dia de la Valldigna i el dia de la Comunitat (amb fires medievals i revetlles), el dia de la Sang i el dia de Sant Cristòfol.

Economia

Tavernes era cap als anys 70 un dels pobles amb més renta per càpita de l’Estat Espanyol, amb un turisme creixent i una forta indústria vinculada al comerç de la taronja, a més d’indústries molt fortes com Tabervall i Federico Giner, que copaven les comandes estatals de mobiliari de col•legis i organismes públics, l’Expo de Sevilla o els carros portamaletes dels aeroports. Més tard van anar apareguent altres empreses amb comerç internacional importants, entre les que cal destacar Asfaltos Chova, Vilber o Alpesa, i empreses de comerç nacional com Caisa o Envases Grau. Tot i això, els últims anys, el baix preu que es paga als agricultors pels cítrics i la crisi de la construcció, han fet que la situació econòmica no sigui massa bona.

Llocs per visitar

Els millors llocs per visitar a la Valldigna són els seus paratges naturals, on destaquem:

- Les seves platges, amb dues banderes blaves.

- El Mirador, que és un turó amb vistes a tota la zona de platja, Cullera i Gandia, amb zona de picnic.

- Sant Llorenç, que és una ermita situada en un turó on hi ha una font natural i una zona per menjar (fa anys que no s’hi permet encendre foc).

- El Clot de la Font, que és una altra zona amb una font natural i zona d’esbarjo amb “torradors” (barbacoes) i taules de pedra.

L’arquitectura de Tavernes no és molt rellevant. Només l’església de Sant Pere i l’Ermita del Calvari tenen valor històric. Ens caldrà apropar-nos al Monestir de Simat per gaudir d’un lloc emblemàtic.

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira
(València, 1939)

(De València per a veïns i visitants)

El Micalet

Avise que són dos-cents set esglaons per una escala de caragol, per ascendir els cinquanta-un metres de la torre, que equivalen al seu perímetre. És un campanar octogonal, clàssic en el gòtic català dels segles XIV i XV – amb un precedent, també, en la torre de la Seu de Lleida-, acabat per Pere Balaguer, el mateix que va fer les Torres de Serrans. Si hom contempla l’alta i poderosa figura pot entendre, a pesar de l’espadanya afegida del segle XVIII, per què ha esdevingut el primer símbol de la ciutat: realment, no és un campanar qualsevol. L’ús del diminutiu familiar per a una torre tan imponent i representativa és també un símptoma d’una certa tendència dels valencians a reduir de grandària les mateixes coses que més s’estimen. Açò, per tant, no és el “Gran Miquel”, sinó el Miquelet o Micalet, nom d’estar per casa que li van posar perquè la primera campana grossa va ser beneïda el dia de sant Miquel del 1418. En tot cas, l’amor al campanar és tan gran, que no solament es pot comprar un Micalet en ceràmica vernissada o en una placa de metall a les botigues de l’entorn de la Seu, sinó que aquestes mateixes reproduccions es poden trobar –acompanyades sovint d’una barraca, de taronges o d’una parella de llauradors- en gran part de les cases de la ciutat i de l’horta, en un prestatge o damunt del televisor.

El Tribunal de les Aigües

Molts valencians estan convençuts que l’expressió jurídica més alta de l’ordre i la moderació és el Tribunal de les Aigües, que es reuneix cada dijous al matí, ací davant mateix, a la porta gòtica de la Seu. També estan convençuts que el tribunal té una antiguitat literalment mil·lenària, que el van fundar els califes de Còrdova, i que com a institució és única al món. Si és cert que a finals del segle X ja existia el càrrec de sequiers del Túria, i se sap perquè dos importants individus que l’ocuparen, de nom Mubàrak i Mudaffar, es van sublevar l’any 1016 contra el califat. Més endavant, el 1238, Jaume I va donar les sèquies del Túria als vells i nous regants, que havien de regir-se “segons lo acostumat i establit en temps de sarraïns”. El fet és que, des de no se sap quants segles, la institució funciona més o menys igual: les assemblees de regants de cada sèquia elegeixen els síndics, els vuit síndics o sequiers fan de jutges del tribunal, i un d’ells per torns fa de president. Tots van mudats amb brusa negra, que fa un segle es va imposar –ací i a mitja Europa- com a indumentària formal d’obrers i de llauradors. La singularitat d’aquest tribunal no està en el fet d’haver existit, o de ser més o menys antic, sinó en el fet d’existir encara, d’haver preservat la independència legal i real de tot codi escrit i de tota altra jurisdicció (les seues sentències són inapel·lables), i el seu procediment oral és sumaríssim. És com quan els reis, o el consell de la tribu, administraven una justícia personal, directa i d’aplicació immediata, sense lleis escrites ni papers.

Exaltació Falleres Majors Tavernes 2011

Les Falles d'enguany a Tavernes.
(si busquem bé potser trobem a en Vicent...)



Vicent no surt, que és el que feia les fotos (feu doble click per ampliar-les):

 

I aquí, la Falla de Convent de Jerusalem, guanyadora de la secció especial de València:

La comarca de la Safor

Mapa

Paco Muñoz

Qui dirà la nostra història?

Per què no anàrem a Amèrica, en temps dels conquistadors?
Per què no estàvem a Flandes, amb l'exèrcit invasor?
Perquè allò de Covadonga, no ens afecta als valencians,
quan la nostra Covadonga, és Sant Miquel de Cuixà.

Qui dirà la nostra història, als xiquets del meu país?
Qui els contarà aquells fets, que ens han portat fins avui?

Qui els dirà que el rei En Jaume, no era un rei conqueridor?
Sinó un rei de barba rossa, jutge i bon repartidor.
I qui era Vinatea, qui eren els agermanats,
i perquè als que són de Xàtiva, els diuen els socarrats.

Qui dirà la nostra història, als xiquets del meu país?
Qui els contarà aquells fets, que ens han portat fins avui?

Qui ens farà saber qui som? Ser valencians, què vol dir?
Perquè ens amaguen la història? Si fa segles que existim.
Quan arribarà eixe dia que la branca ha de florir,
I ensenyaran a l’escola la història del meu país?

Qui dirà la nostra història, als xiquets del meu país?
Qui els contarà aquells fets, que ens han portat fins avui?

Lletra i música: Paco Muñoz

Ausiàs March

Ausiàs March
(Gandia/Beniarjó, 1397- València, 3 de març de 1459)

Ausiàs March és autor de poemes bellíssims. Aquí en teniu només una mostra.

114.

Retinga'm Déu en mon trist pensament,
puix que no em tol ço per què pas tristor;
en ella sent una tan gran dolçor,
per si, e com altre delit no sent.
Sens grat seré si jamés la'm despull;
e solament assaig d'ella exir,
tant gran delit me sent d'ella venir,
que no desig res fora mi, ne vull.

Tot quant jo pens e tot quant veu mon ull,
tant com és bell e m'és portant delit,
de tant me trob jo pus adolorit,
car en mon cor bon delit no es recull.
Fet és de mi lo que es devia fer;
perdent Amor, no vull que m'ajut Déu
en fer que el món me done res del seu,
puix no té res dispost a mon voler.

Menys de ser trist, no em plau delit haver;
d'aquell ho dic ab la tristor mesclat,
car aquest és lo pus terrible estat
de tots aquells que es pot al món saber.
Jo perd açò que molt hom ha perdut,
e me'n dolc més, tant com d'amor los pas;
per massa amar jo em trob en aquest cas,
no havent àls preat ne conegut.

Amor ha fet que en açò só vengut:
que perd lo món per no poder amar,
e pogra's fer, si pogués comportar,
que amàs jo e que Amor no m'ajut.
Tot fon ensems: veure mi no dispost
e lleixar-me de Amor totalment,
de què romanc en tal trist pensament,
que a la mort visiblement m'acost.

Trist, ab delit la mort jo pendré tost,
e ja en mi és perdut lo remei;
fort passió abasta mudar llei
e fer d'acer e pedra cor compost.
Jo só aquest que en la mort delit prenc,
puix que no tolc la causa per què em ve;
ma passió en tristor me deté,
que no sent pus en son temps ni entenc.

Mon mal no és tant com en altre en venc;
jo l'he fet gran, preant molt lo que perd,
car, vent-me ser de tota amor desert,
la terra em fall e al cel no m'estenc.
Mentre no pens, jo trob algun repòs,
mas l'esperit meu tostemps està trist
per l'hàbit pres, que llong temps és que vist
d'un negre drap o celici molt gros.

No em fa delit res pertanyent al cors,
puix l'esperit no hi és participant;
natura, en mi sàviament obrant,
vol que m'esforç, e mon decret no hi pos;
e ja del tot vençut per l'hàbit vell,
no prenc delit en res fora el costum:
pensant mols mals tot lo temps hi consum,
essent-hi bé, puix me delit en ell.

No trob en mi voler e menys consell
a desijar cosa alguna del món;
mos pensaments recollits dins mi són
per no pensar res que sia d'aquell.
Lo dia clar voldria fos escur,
udulaments e plors en lloc de cants;
no té lo món coses a mi bastants
a fer que dol per tostemps no m'atur.

Per ignorar ve que l'om se procur
grossos delits no sabent quant se nou;
fora tot seny és qui sos comptes clou
que, perduts ells, del món se desnatur.
Açò es ver, mas tristor me té pres
tant, que delit sent com tal me conec,
e sap fer tant, que tot delit renec,
ne puc sentir altre en senta jamés.

Molts han jaquit lo món sens perdre res,
mas per consell de llur bona raó,
e jo el jaqueix per falsa opinió,
pensant que perd lo món e tot quant és.
Mon foll pensar me disponc voler tal
que ha fet mi déu d'Amor adorar,
e jo, forçat de aquell apartar,
me par ser bo tot quant a tots és mal.

Puix que lo món ne Déu a mi no val
a rellevar la causa d'on só trist,
a mi plau bé la tristor que jo vist:
delit hi sent mentre jo em trobe tal.
Així dispost, dolç me sembla l'amarc,
tant és en mi enfeccionat lo gust!
A temps he cor d'acer, de carn e fust:
jo só aquest que em dic Ausiàs March.

A Déu suplic que el viure no m'allarc,
o meta en mi aquest propòsit ferm:
que mon voler envers Ell lo referm,
perquè anant a Ell no trobe embarg.


46.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir,
amb llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los siga parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on son nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
E lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort és anul•lat,
mas jo no crec que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós del vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh, Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor!

Jo són aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui la vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits amb los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 4 de setembre de 1924-València, 27 de març de 1993)

ACÍ
“Deixant amics e fills plorant entorn”
Ausiàs March

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplexa amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors en una mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


Propietats de la pena

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Literatura

El segle XV és conegut com el segle d’Or de les lletres catalanes sobretot gràcies a l’excepcionalitat d’autors com el poeta Ausiàs March, Joanot Martorell (Tirant lo Blanc), Joan Roís de Corella (Tragèdia de Caldesa) Jaume Roig (Espill) o Isabel de Villena (Vita Christi), tots ells valencians.

La Renaixença valenciana va tenir com a màxim exponent Teodor Llorente. En el segle XX, destaquen autors com el poeta Vicent Andrés Estellés, els novel·listes Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó o Josep Piera, entre d’altres.

Les bandes de música

Les bandes de música són agrupacions musicals formades per músics de vent i percussió amb la possibilitat d'incorporar instruments de corda (pinçada, percudida i fregada) en l'anomenada banda simfònica. A diferència de les orquestres, les bandes tenen la seua essència al carrer, sent especialment idònies per a la música festera, com els pasdobles. Les bandes acostumen a ser molt properes al gran públic gràcies a la seva participació en actes de festa major com són les processons, els concerts a l'aire lliure, etc.

Al País Valencià hi ha una gran cultura de banda, tant per la seua quantitat com per la seua qualitat. Destaquen les de Llíria, la de Cullera i la de Bunyol. Però a Catalunya també trobem una gran afició, potser per ser límit amb el País Valencià, a les Terres de l'Ebre, destaquen bandes de música com Alcanar, Amposta, la Sènia. Fora d'aquest territori destaca la Banda Simfònica de Badalona, la qual guanyà el premi del Certamen Nacional de Bandes de Música de Cullera (Ribera Baixa) l'any 2010.

La banda de la Unió Musical Tavernes de la Valldigna

La Banda Simfònica de la Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna és una de les primeres agrupacions centenàries de la Comunitat Valenciana. Concretament el diumenge de Rams de l'any 1883 va fer la seua presentació a Tavernes la Banda de Música de la ciutat, el primer director de la qual va ser D. Lorenzo Sancho. El Sr. Gómez Pons va facilitar l'adquisició de l'instrumental que va costar 3.500 pessetes.

A l'any 1928, la Banda, a causa de desavinences entre els músics, es disgregà i se’n formà una altra nova amb el nom de Centre Artístic Musical. A l'any 1939 es tornaren a unir les dues bandes formant-se una sola Agrupació que és la que actualment coneixem. El període compres entre 1945 i 1964 és realment crític, a causa de la forta emigració a l'estranger.

A l'any 1965 comença lentament la seua recuperació i en 1969 es fa càrrec com a Director D. Eduardo Arnau Moreno, el qual en poc de temps aconseguix millorar notablement el seu nivell musical i enquadrar-la en la Primera Secció. L'any 1979 ja participa en la Secció Especial A (màxima categoria), avui Secció d'Honor, on es troba actualment.

La Banda de la Unió Musical de Tavernes ha assistit a nombrosos Certàmens i hi ha aconseguit nombrosos premis. També ha actuat en moltes poblacions i capitals d'Espanya, on ha deixat constància d'un gran nivell artístic i musical, especialment al Palau de la Música de València. A més, ha realitzat eixides a diversos països europeus com Alemanya, Rússia, Itàlia i Portugal, on les crítiques musicals han sigut molt positives. També cal destacar les nombroses gravacions que han realitzat.

Actualment compta amb uns 180 músics federats, més de 60 dels quals són músics professionals que treballen en conservatoris, orquestres, bandes... de tot l'estat espanyol.

La Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna, a més de la Banda Simfònica compta amb l'Escola Elemental de Música i centre autoritzat d'ensenyances professionals de Musica (amb més de 250 alumnes i 40 professors), l'Orquestra Simfònica "La Valldigna" i la Banda i Orquestra Jove. Actualment són més de 750 els socis que recolzen la labor educativa, artística i musical desenvolupada per la Societat Instructiva Unió Musical. I tenen Facebook.